Calp va celebrar ahir a la nit un concert homenatge a les víctimes de la DANA a la Plaça de la Vila en el qual es van guardar 229 segons de silenci, un per cada persona morta en la catàstrofe del 29 d'octubre de 2024
L'homenatge va comptar amb la participació de representants de la policia local, protecció civil i dos voluntaris que es van encarregar d'organitzar els desplaçaments de voluntaris des de Calp l'any passat per a col·laborar en les tasques d'ajuda en els municipis afectats. Ells representaven totes les associacions, empreses i persones que, d'una manera o una altra, van oferir la seua col·laboració i solidaritat per a ajudar les persones afectades. També van ser els encarregats de llegir el poema “Soroll”, una col·laboració poètica de diversos escriptors com a homenatge a les víctimes de la DANA.
L'alcaldessa de Calp, Ana Sala, acompanyada per tota la corporació municipal, va destacar durant la seua intervenció la importància de mantindre viva la memòria de les víctimes i d'actuar amb responsabilitat davant d'emergències d'aquesta magnitud: “allò material es reconstrueix, les vides humanes perdudes no tornen”, va assenyalar.
L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Calp i va finalitzar amb un concert a càrrec de la pianista Alba Sansano en memòria de les víctimes, i en reconeixement a totes les persones i entitats que van oferir la seua ajuda i solidaritat durant aquells dies difícils.
Col·laboració poètica en solidaritat amb tots els afectats per la DANA del 29 d'octubre de 2024
Ruido por Valencia
A oscuras se amontonan, insalvables,
los recuerdos, la historia, el pueblo,
destellos de las vidas a raudales,
los años desplomados al momento.
Decadencia que sigue matando.
Junto al destrozo se reza, se implora.
Frente al lodo que sigue avanzando,
las lentas barcazas demoran.
Y no queda más que una mirada al cielo
que grita enfrente de un sordo oído.
Rostros agónicos suplican verdades,
marea recia sepulta sus memorias.
Recuerdos de una vida ahora lejana,
espacios abiertos para nuevas historias.
Entre rezos y en pleno duelo,
el pueblo salva al pueblo.
Un puente de brazos y manos que
resiste ríos, que une fronteras.
Cuerpos hermandados en la pena,
Sin banderas, sin fronteras.
La tierra llora sobre la voz arrasada,
los hombres se miden ante la desgracia.
Isla de barro, nube negra enciende
la vista cansada, la luz abatida.
De una luna de Valencia
mirando a su violenta silueta.
El cielo testigo, verdugo el suelo.
La vida y la muerte en un solo duelo.
Nosotros, el arrullo que apagará esta pena.
la herencia de este herido cuerpo.